Què és la Tecnologia Hiperconvergent?

El terme “hiperconvergencia” ha estat fent cada vegada més soroll en la indústria IT. En poques paraules, les tecnologies hiperconvergents són solucions que combinen diverses solucions però complementàries en una solució clau en mà, sovint lliurada com un únic dispositiU. Tals solucions prenen elements de computació, emmagatzematge, networking i un hipervisor de virtualització per lliurar un únic dispositiu per suportar una càrrega de treball virtualitzada, i que elimina la necessitat que les organitzacions IT treballin amb servidors separats, plataformes d’emmagatzematge separades, i també dispositius d’interconnexió de servidors i emmagatzematge separats – com els switches d’estructura SANT.

El Desafiament Actual

La virtualització està cada vegada més present, amb la majoria d’empreses havent-la adoptat en tot o en part. La virtualització generalment s’implementa utilitzant un dels principals hipervisores com VMware amb ESXi, Microsoft amb Hyper-V i Citrix amb XenServer. A més, altres hipervisores com KVM i derivats de KVMhan estat adoptats cada vegada més en els últims anys.

Abans de la virtualització, les aplicacions s’implementaven en servidors físics i solament podien consumir una fracció dels recursos del sistema. No volíem agregar diverses aplicacions juntes perquè, si ben hagués permès aconseguir major eficiència de la plataforma física que ara suporta múltiples aplicacions, el risc d’aquesta aplicacions interferint unes amb unes altres era un risc massa gran. La utilització típica de recursos amb tals implementacions podia ser tan baixa com un 10-30%. Amb la virtualització ara podem executar múltiples aplicacions juntes en la mateixa plataforma física, i usar les tecnologies de hipervisor per proporcionar una separació absoluta dels entorns operatius perquè funcionin com si cada aplicació comptés amb la seva pròpia plataforma física a la seva disposició. Immediatament això va proporcionar eficiències molt majors amb organitzacions que ara són capaces d’executar les seves plataformes físiques a més del 75% d’utilització. Per tant el mercat va recórrer cada vegada més a les tecnologies de virtualització, amb VMwarecom l’empresa capdavantera a proporcionar aquesta tecnologia de hipervisor.

La virtualització porta amb si gran agilitat i flexibilitat, i una millor eficiència del servidor físic. Però el problema que se sol trobar és que l’estructura física (servidors, emmagatzematge, network) és molt menys flexible i àgil que el programari hipervisor i no compleix amb les necessitats del negoci.

Això porta a problemes on les empreses volen o bé:

1) renovar les seves plataformes de maquinari, o 2) escalar les seves plataformes de maquinari.

Quan les companyies inverteixen en servidors i maquinari d’emmagatzematge, això ocasiona desafiaments quan busquen flexibilitat els seus entorns operatius per satisfer les necessitats canviants del negoci. Quan s’afegeixen més recursos de computació (com a servidors addicionals), com pots escalar la plataforma d’emmagatzematge per adaptar-la? Si s’escala la plataforma d’emmagatzematge, en quin punt s’aconsegueix un límit d’expansió físic o un sostre de rendiment? Com escalar la capa de servidor per adaptar-se a l’emmagatzematge? I què succeeix amb la capa de xarxa?